Tardor calenta i raïm al Masroig

Tardor calenta i raïm al Masroig

 

  • 23/09/2018
  • 4 famílies
  • 9 nens (dels quals un nadó)
  • 7 adults

 

Hem quedat al pàrquing del Celler Masroig. Mentre esperem que arribi tothom, fem reserves d’oli i fruits secs a l’agrobotiga i ens acostumem a l’aroma aspre del vi que surt per la porta gran de la cooperativa.

Finalment arrenquem a caminar passades les 11. Ja fa una calor important i al cel, cap núvol li fa competència al sol. Després d’unes 100 passes de camí asfaltat vorejant la carretera, direcció del cementiri, girem a mà esquerra per un camí de terra que comença a pujar suaument. Els arbres ja ens acompanyen: oliveres, ametllers, figueres… i els nens ja han entrat en el seu mon on la terra blanca és una crema hidratant amb què tot s’unten alegrement mentre els adults intentem, en va, agafar un ritme.

Algú ha tastat una oliva de l’arbre, i mai més ho farà. L’altre no ha tingut sort i l’ametlla li ha sortit amarga. Passem una finca agrícola el mur de la qual ens ofereix una mica de descans. La calor es fa protagonista i els nens, potser més savis, continuen capficat amb la sorra, sense cap interès per avançar.

Masroig 1

El paisatge de sobte s’obre i on abans hi havia un petit bosc ara només hi ha bancals de pols blanca, destinats a acollir una futura vinya. Un nen s’ha deixat la bossa en un racó i ha de refer el camí per trobar-la. Passem davant d’una muntanya de fem i els nens s’ofenen amb la pudor.

Masroig 2

Per sort, algunes oliveres comencen a oferir-nos ombra i mentre esperem que torni el nen amb la seva motxilla, seiem tots en rodona per fer un primer avituallament. La fruita seca i les galetes de garrofa s’esfumen ràpid, tal com l’aigua de les ampolles i ja comencem a patir perquè passarem set.

Masroig 3

Quan torna el nen, alguns han aprés que si una ametlla surt amarga, ho és també l’ametller sencer.

El camí comença a baixar una mica i apareixen les primeres vinyes. La terra és vermella, els pàmpols d’un verd brillant, les muntanyes emblaveixen l’horitzó. En aquest paisatge magnífic també hi trobem puntets lila que a poc a poc gosem arrencar de les branques. Aquest raïm oblidat per la verema és dolç i boníssim i tothom en gaudeix, tret del nadó que s’amarra al pit de la mare.

Masroig 4

Masroig 5Masroig 6Torna a enfilar-se el camí i de cop s’envolta de marges de pedra seca en bon estat que animen a caminar. La primera cabanya que trobem és de maó però és ideal per fer volar la imaginació dels nens que ja estan ficats a dins i s’han repartit els rols: reis i criats, res de nou.

I ja trobem la primera cabanya de pedra seca. Les pedres gruixudes són llamineres i més d’un nen intenta treure-les. Els adults, no tant pacients com caldria, expliquen que són necessàries per aguantar la construcció. Tercer avituallament, i l’aigua comença a escassejar.

Masroig 7

El camí puja fent revolts entre les oliveres i les figueres. Ja hem tastat les figues i tenim calor i set. Arribem a la segona cabanya de pedra seca on decidim parar una bona estona per dinar.

La calor és difícil d’aguantar, sorprenent per aquest dia d’inici de tardor. Anem racionant l’aigua però els nens tenen molt poca energia per jugar, no s’allunyen gaire dels pares i el seu estat neguitós els empaita a “pegar una pallissa” a un arbre jove entre tots. Decidim no continuar la excursió i tornar ràpidament a la font que hi havia al pàrquing del celler.

Passades les quadre, doncs, desfem el camí a un ritme més sostingut, amb alguns plors d’insolació. Només ens queda una ampolla d’aigua gelada i hem d’esperar que es foni el glaçó per beure un fil d’aigua, per torn. Com els costa compartir als nens, deixar beure un altre que ho està passant pitjor!

Masroig 8

Murs de pedra seca, vinya, ombra d’olivera, fem pudent, esplanada blanca de pols, granja, tractor sulfatant, camí de terra, camí asfaltat i finalment, per fi, finalment, la font.

La roba cau i els cossos bruts de pols i de suor ballen sota l’aigua. Les cares es refan i els nens passen una molt bona estona refrescant-se.

Masroig 9Avui han tornat a entendre el preu de l’aigua. I nosaltres hem recordat que aquests camins del Prioritat es fan millor sota el sol d’hivern que no pas sota la calor aclaparadora d’una tardor calenta.

Masroig 10

 

Anuncis
Perduts al bel mig del Parc Agrari del Baix Llobregat

Perduts al bel mig del Parc Agrari del Baix Llobregat

18/03/2018

Passeig improvitzat pel Parc Agrari del Baix Llobregat i calçotada a Cal Sans

 

Arribar als llocs en transport públic és un repte, un acte reivindicatiu i agraït. També és acceptar exposar-se a un marge d’error.

Havíem quedat a Cal Sans, al mig del Parc Agrari del Baix Llobregat, sense saber que n’hi ha dos, de Cal Sans, un de ben viu que acull pagesos en actiu, un altre d’abandonat arran de la carretera.

I aquesta vegada la intuïció no va ser bona, tal com vam comprovar baixant del bus en un tram d’autovia perillós, davant d’un mas en estat ruïnós.

Després d’unes quantes comprovacions vam constatar que estàvem a l’altra punta del Parc Agrari i que tocaria caminar una mica més que la resta de convidats a la Calçotada de l’Economat de Sants  – Cal Notari, la majoria vingut en cotxe o en tren.

Però que importa quan el paisatge té tant a dir i el sent tant proper al lloc on vius?

Així va ser com, passejant entre els camps de carxofa i admirant algun xoriguer al damunt nostre, vam fer cap a l’altre Cal Sans, al costat de la masia de Cal Notari.

Aquí ens esperava molt bona gent, un foc ja encés i uns calçots encara per enfilar.

Parc Agrari (6)

Façanes de Martorell i mines de Plom a Castellví de Rosanes

Façanes de Martorell i mines de Plom a Castellví de Rosanes

Martorell i Castellví de Rosanes (Baix Llobregat)

10 de juny de 2018

Continuem explorant el Baix Llobregat, el gran protagonista d’aquest semestre de sortides.

Aquesta vegada hem quedat a Martorell però el nostre destí són les antigues mines de plom que es troben a la muntanya del terme veí, Castellví de Rosanes.

Aparquem els cotxes sota el pont de l’autopista, la qual cosa ens repta a buscar una altre imatge de la ciutat de Martorell. Mentre esperem que arribi la resta del grup, anem doncs a escalfar les cames i descobrim un casc antic molt tranquil, ple de façanes esgrafiades.

Travessem aquest centre amb la idea d’arribar al Pont del diable, però no hi som a temps. Ens aturem per admirar els horts i el paisatge peculiar.

Per tornar al lloc dels cotxes provem una mica l’aventura i els nens descobreixen les sensacions de caminar vorejant l’autopista. Un canvi d’escala que fa por i fa pensar.

Martorell - autopista (2)Martorell - autopista

 

Tothom ha arribat, engeguem el camí que comença pujant de valent. Ens passen dos cavallers.

Castellvi - pujada

La pujada es fa una mica més suau i el grup avança a bon ritme, les converses flueixen mentre el paisatge es va obrint.

Per fi arribem a una plana on descansem una estona, buscant l’ombra.

La ciutat, l’autopista, tot això sembla haver quedat molt lluny. Només queden pins, turons, ginesta.

Aquest camí ens porta al recinte de les antigues mines de plom. Trobem un lloc prou ombrívol i prou allunyat de les edificacions per seguretat. Dinem molt a gust, mentre alguns intrèpids s’apropen més de les parets.

(fotos)

Havent dinat desfem el camí, sense cap incident, i de mica de mica ens retrobem amb la civilització que no era tant lluny com semblava.

Com que encara és d’hora, algunes famílies decideixen provar d’arribar, aquest cop sí, al Pont del Diable. Asseguts entre mig de diverses vies de comunicació, els nens berenen i només veuen paisatge amb el sentit que li donen.

Martorell - pont del Diable

De d’aleshores, quan passem en cotxe damunt de Martorell per l’autopista, sempre mirem aquest tros de camí accidentat que aquell dia ens va portar cap a un parèntesi verd. I de l’altre banda imaginem aquest trosset de camí que els nens van fer arran dels cotxes, només separats per un mur.

Text: Juliette

 

Garrofes a Vila rodona i pedra seca a Pla de Santa Maria

Garrofes a Vila rodona i pedra seca a Pla de Santa Maria

Per endolcir una mica aquest hivern, hem decidit fer una visita especial durant la nostra excursió mensual.

Hem anat a Vila-Rodona a casa d’una veïna de Sants, la Clara Martín, que s’ha instal·lat a l’Alt Camp per fer créixer Menjamiques, el seu projecte empresarial de productes ecològics a base de farina de garrofa.

Mentre ens explicava detalls del projecte, hem tastat un excel·lent pastís i una beguda dolcíssima, tot a base de garrofa. Era tant bons que de ben segur ha guanyat nous clients!

 

També hem gaudit de les vistes de les quals que acompanyen la Clara des de la masia on s’ha instal.lat.

Vila Rodona

Després la Clara ens ha acompanyat fins al Pla de Santa Maria on hem estat passejant per la Ruta de la Capona d’una casa de pedra seca a l’altra. Les edificacions aquí són espectaculars, molt més grans i elaborades que les que acostumem a veure a les nostres sortides.

Us deixem algunes fotos de i també aquest enllaç que ja ho diuen tot.

 

 

Pla de Santa Maria (18)

Pla de Santa Maria (16)

El “pino gordo” del Puig de Castellar – Sant Vicenç dels Horts

El “pino gordo” del Puig de Castellar – Sant Vicenç dels Horts

14 de gener de 2018

Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat

 

Tal com vam acomiadar 2017, engeguem el 2018 amb una sortida accessible en transports públics, aquesta vegada pel costat del Llobregat. L’objectiu oficial és anar a descobrir el parc del Pi Gros però no falten raons per endinsar-se en el Baix Llobregat i fer-ho més nostre.

Quedem doncs a la parada dels FFCC de Can Ros, a Sant Vicenç dels Horts. Uns venien des de Barcelona en ferrocarril, i els altres hi aparcaven el cotxe directament pels vols de l’estació, però cap a les 10:00 ja hi érem tots.

 

Vam agafar la Travessera de Barcelona, i la primera parada la van marcar els nens a un parc amb tobogans molt divertits, havíem arribat a la part més baixa del parc del Pi gros.

Cartell Pi GrosArribada EstacióPrimer parc

St Vi Inici

Trencant amb el parc, puja el Camí de la font de Sant Josep, i després de 400m apareix un desviament cap a la dreta que porta al Pi gros. És una zona tranquil·la, amb més jocs per nens, i una zona de barbacoes.

Nens xalant 3

El Pi gros, conegut localment com a Pino Gordo, ben val una fotografia.

El Pino Gordo

Des d’allà, els més aventurers van tirar cap amunt camp a través, i els que duien cotxet van agafar el carrer Borriana, fins que van convergir ambdós recorreguts.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Pujant a la dreta del carrer Borriana s’obre un camí accidentat que vam agafar buscant unes ruïnes iberes, bon lloc per dinar. El camí es va desenvolupar de accidentat a camp a través, però va esdevenir la part més divertida de la excursió, amb els nens fent escalada, i el pobre que carregava el cotxet fent malabarismes. Després de 10 minuts de pujada vam arribar al cim del Puig de Castellar.

Aquest Puig, que s’anomena igual que el de Santa Coloma de Gramenet, tenia pels Ibers un interès estratègic que s’entén a primera vista : per una banda s’aprecia tota la vall del Llobregat fins el mar, i per l’altra el punt estratègic de Quatre Camins que permet travessar el Coll de l’Ordal fins al Penedès, o bé continuar recte fins Martorell, travessant el riu pel pont romà del diable.

A falta de restes ibèriques, vam gaudir d’aquestes vistes excepcionals mentre dinàvem i els nens encara gastàvem l’energia que sempre els queda.

De baixada vam descobrir un camí més pla vora el dipòsit d’aigua, i vam anar a buscar el carrer d’Osca, i el primer edifici que apareix és l’Institut Gabriela Mistral.

Vistes baixada 2

St Vi baixada (3)Comencem a baixarVistes baixadaPoc després ens separem en dos grups, els dels cotxes tornen cap a l’estació de Can Ros, i els del tren ens aventurem cap al centre de Sant Vicenç dels Horts.

Tranquil·lament vam anar baixant fins a arribar a la Plaça de la Vila, passant d’una realitat socioeconòmica i política a una altra. Dos carrers més avall vam trobar la Plaça Sant Jordi, un bon lloc per fer un beure.

Finalment, l’excursió va acabar a l’estació FFCC de Sant Vicenç dels Horts.

St Vi poble

Text: Noel

Fotos: Les Gavroches de Sants

Gallecs, el nostre jardí metropolità

Gallecs, el nostre jardí metropolità

Lloc: Parc agrari de Gallecs, Mollet del Vallès

Data: 17 de desembre de 2017

 

Entre sopars de feina i festivals d’escola hem trobat una data per repetir l’experiència “gallega” de l’any passat. De nou amb transports públics ja que està perfectament comunicat. El que no havíem calculat era la freqüència de pas dels trens i hem d’esperar gairebé una hora a l’Estació de Sants que arribi el tren amb direcció a Vic que ens deixés a l’estació  Mollet Santa Rosa.

1-Gallecs 2-Gallecs

Des de l’estació urbana, doncs, anem recorrent els carrers de Mollet fins el túnel que creua sota l’autopista i dona pas a un paisatge radicalment diferent i agrari.

Emprenem el camí en direcció a l’ermita mentre els nens inicien un nou joc que podria esdevenir un clàssic de les nostres excursions: anar recollint els objectes de plàstic que s’amaguen a tot arreu i ficar-los dins una bossa (de plàstic també i també trobada al camí).

No ho sabem del cert però esperem trobar-nos amb una festa sorpresa com l’any passat. I així és, tot i que arribem més tard, encara hi ha alguns narradors d’ANIN a la vora del foc, boles de palla per seure, cervesa artesanal i un ambient molt serè. Ens hi estem una bona estona, dinem i xerrem mentre els nens confirmen altre cop la seva capacitat d’autogestió i s’inventen un joc de psicomotricitat amb abrics i palla.

10-Gallecs9-Gallecs

Finalment mentre els organitzadors de la festa comencen a flamejar els calçots, arrepleguem la tropa i continuem el camí.

L’esperit avui no és gaire aventurer i repetim fil per randa l’excursió de l’any anterior. La novetat és trobar-nos amb falconers que, de bon o mal grat, fan cinc cèntims als nens sobre l’ofici. Per la resta gaudim d’unes llums espectaculars.

11-Gallecs12-Gallecs13-Gallecs14-Gallecs15-Gallecs

 

Encara tenim temps de creuar un ser humà brandant una bandera al pont de l’autopista, apropant-nos de cop al món que ens espera fora d’aquest parèntesi terrós del Vallès oriental.

 

 

16-Gallecs

I amb aquesta agradable passejada tanquem el cicle 2017 d’excursions, amb uns Gavroches que van creixent sense sortir encara del marc de les fotos.

 

Llums de tardor a Castellcir

Llums de tardor a Castellcir

 

Lloc Castell de Popa, Castellcir (Moianès)
Data 18/11/2017
Caminants  15 adults, 15 infants (un bebé i un amb motxilla)

Corria ja la segona quinzena de novembre. Els dies són curts en aquesta època de l’any, així que tot i que l’excursió era un pel lluny de Barcelona, varem quedar aviat, a quarts d’onze per aprofitar al màxim el sol de la tardor.

Ens trobarem tots plegats a Castellcir, al Moianes. Des de allí encara varem agafar el cotxe un parell de quilòmetres bosc endins, per una pista, fins al punt d’inici de l’excursió, prop de la esglèsia de Sant Andreu de Castellcir. Era important trobar aquest punt per dos motius: des de allí, l’excursió es circular, es a dir que mai no tornes a passar pel mateix lloc fins arribar al punt d’inici. I perquè era una excursió més que assequible per un adult, però  suficient per a la majoria de les criatures (calculàvem que hora i mitja de pujada i el mateix de baixada, si no ens aturàvem).

Així, mes o menys a quarts de dotze finalment si que començàvem a caminar. El camí d’ascens al castell de Popa des de Sant Andreu, es un camí molt ampli i planer durant la majoria del trajecte. A traves de preciosos camps i petits pujolets et vas apropant al castell, que sempre es present dalt de la muntanya que tenim al davant. El dia preciós que feia aquell 18 de Novembre, va fer que la caminada, les converses i els jocs amb els nens fossin alegres. Tots coincidíem de la gran sort que teníem de poder gaudir d’aquella natura i aquell entretemps tant agradable. Prats verds, calor al sol, i fresqueta sota les ombres dels abundants arbres…bé, un dia perfecte per una excursió així.

 

 Castellcir 6Castellcir 5

Un cop arribàrem a peu de turó, la pujada anava estretant-se i fent ziga-zaga fins arribar al castell. L’arribada es maca. El castell de Popa reposa sobre una gran roca que a l’hora esta sobre una petita plana al punt més alt d’un turó. Tot això fa que el castell, vist des de aquesta petita plana, sembli la Popa d’un vaixell, i es d’aquí d’on pren el nom.

Castellcir 7

Unes escales de pedra porten fins a l’entrada del Castell, que es una de les poques sales que encara resten completament de peu. A partir d’aquí, hi ha murs, finestres i alguna que altre construcció encara de peu. Les vistes son precioses, i en un dia clar et poden deixar veure des del  Pre-Pirineu fins a Montserrat, passant pel Montseny, i si tens molta sort el Montsec.

Castellcir 8

Castellcir 9

A dalt del Castell vam fer la parada i fonda. Vam dinar tots en una rotllana. Després els nens van anar a la plana sota el castell i van jugar, sobretot, a escriure i fer dibuixos amb les pedres que allí hi havia. El joc era distret, i a part, visualment molt xulo, doncs des de  dalt del castell podies llegir les paraules i els dibuixos fets pels nens.

Cap a quarts de quatre, vam aixecar campament, i vam anar de tornada, caminant primer una mica cap al nord per agafar el camí que va en un suau descens per l’oest del castell, a l’altra banda de la petita vall. Des de allí es tenen unes bones vistes frontals del castell. A mig camí s’entravessa els terrenys d’una masia, i ja des de allí, seguim baixant, suaument, fins a l’esplanada prop de Sant Andreu, on teníem els cotxes.

Una gran excursió, on tots els nens de 4 anys van aguantar tot el camí a peu, i els de dos i tres, van fer molt bon paper…molt recomanable per fer a la primavera o a la tardor,i si es en dies clars, millor, per gaudir de les magnifiques vistes d’aquest castell del Moianes.

(Ressenya: Víctor)